2025
Acríclic sobre tela amb quars triturat, blanc titani, terra natural
158 cm x 158 cm
No m’és suficient observar aquesta obra: necessito confrontar-la. No és una pintura tradicional, sinó una acció. Una superfície nua i austera travessada per una incisió horitzontal de terra fosca: un acte radical de síntesi entre matèria i gest, on el tall trenca el silenci i transforma la composició.
La terra del Pallars no és un mer recurs plàstic, sinó memòria i cos. És la terra que acompanya la vida i la mort, la que s’adhereix a la pell i guarda rastre de les ferides. Aquí, la ferida no simbolitza el dolor: és una obertura, un llindar des d’on mirar el que roman ocult. Penso en la llançada de Crist, no com a redempció, sinó com a comprensió.
El silenci que envolta aquesta ferida no és absència, sinó presència que ressona. La superfície, aspra i envellida, recorda una paret que ha escoltat massa o un cos que ha viscut molt. Enmig d’aquest mutisme mineral, la ferida s’obre com una veu antiga que no crida, però convida a mirar endins.
No pretén tancar cap relat ni donar lliçó. La ferida respira com una llavor, com un inici. Recorda que només a través del que es trenca podem accedir al que és profund.